Les berrugues del coll

Unes “berrugues del coll” que té molta gent, i que no són pas berrugues.

Els hi diem “berrugues del coll” per entendre’ns amb els pacients. Però no en tenen res de berrugues, potser només la forma. Les presenten la meitat de la població (46%) quan ja és una mica madureta. Sovint les trobem a persones que consulten per altres mals, i no n’hi fan cap cas, ni accepten que nosaltres les hi festegem gaire.

Altres persones, en canvi, les tenen anys i anys, i un bon dia prenen una decisió i demanen hora amb caràcter d’urgència, perque no poden suportar-les ni unes hores més.

Tants noms com volgueu

Són pobres en importància, però són riques en noms. Fibromes tous, acrocordons, papil·lomes cutanis, pòlips fibroepitelials, i també fibromes pènduls. Aquesta última denominació s’acostuma a reservar per elements gegantins, de un a 3 o 4 centímetres de diàmetre, però la gent els anomena les berrugues del coll.

Si anéssin sense roba se’ls anirien gronxant, com pèndules de rellotge antic de pèses, amb la marxa, penjant de l’entrecuix d’homes i dones, de les natges, de les parts altes de les cuixes, de vegades de les aixelles o del coll. Els han tingut i suportat durant 20 o 40 anys. ¿Per què s’han decidit avui a que els hi treguin? Als humans ens han fet molt complicats.

Figues i peres

Imagineu una figa molt petita, de 2 a 4 mm, enganxada a la pell. Les figues, i també les peres, són pedunculades, és a dir tenen un pedicle o cua estreta que uneix la fruita a l’arbre. Fent rodar la figa amb la mà, es retorça el pedicle fins que la fruita es despren. Fent això, l’arbre no protesta. D’aquesta manera podriem eliminar tots els fibromes tous d’un malalt, però això no es pot fer, perque faria molt mal.

Precisament, quan un d’aquests fibromes tous al que no es feia cas, se li retorça involuntàriament el pedicle, amb el vestir i desvestir-se, el fibroma s’inflama, es torna negre, queda infartat, fa molt mal, i el portador demana visita d’urgència espantat. A alguns fibromes tous els hi passa això mateix, però sense fer gens de dolor, i aquest mecanisme és un dels sistemes espontanis de curació.

Són petites formacions cutànies que els hi agrada aparèixer als plecs, on la pell frega amb pell. A les cares laterals del coll, al plec submamari, a l’entrecuix, i, les més petites (≈2 mm), a les parpelles. Es discuteix si el fet de portar cadenes al coll, n’afavoreix el creixement. Les persones obeses en tenen en nombre major. El mateix passa amb els diabètics.

Les berrugues del coll són força toves, i algunes, per la pressió de la roba de vestir, es veuen com petites etiquetes rodones (skin tags). Són del color de la pell, de vegades una mica més fosques. Vénen a consultar persones que només en tenen 3 o 4. D’altres, les porten a centenars, que omplen les aixelles, a les que sobrepassen, i empastifen el coll. No s’encomanen.

Com passa amb totes les característiques dels humans, la genètica és important: nosaltres, amb el nostre comportament, no millorem ni pitjorem gaire el que heretem. Quan tantes n’hi ha, no es poden treure totes en una sola sessió. Se’n poden treure de 60 a 100 d’un costat del coll, i deixar les que queden per futures sessions.

Els pacients, tornen. I al final, diuen que ha valgut la pena. Fan lleig. Són constituïdes per fibres, vasos sanguinis i per cèl·lules de greix. Aquest greix és el que fa que, en tallar-les, quedin enganxades a les tisores o al dit del guà de goma.

No tenen cap importància, no tradueixen cap problema intern. Però fan lleig. Un fil de seda que les estranguli. S’ha practicat arreu, sempre. És efectiu, però pot resultar dolorós. Els metges que tenen pressa, les coagulen amb fred (crioteràpia). Nosaltres les tallem i cremem una per una.

Francesc Grimalt
Grimalt Dermatologia
www.grimalt.net

2017-11-07T17:12:00+00:00