Et pots dutxar sense sabó?

Podríem imaginar un individu del qual es pogués dir que és brut, ben brut. Doncs, d’ell no puc deixar d’imaginar que si amb les seves mans toqués, sense guants, una cosa més aviat fastigosa, com per exemple, retirar un porc senglar mort que s’ha trobat podrint-se a un recó amagat del jardí, o netejar les comunes d’una presó, aquesta persona bruta sentiria la necessitat, una vegada acabada la feina, de rentar-te les mans amb aigua i sabó.

Expliquem una història verídica de persones brutes, de gran transcendència mèdica, que va succeir no fa pas tant de temps. L’any 1847 trobarem a Viena uns estudiants de medicina que no es devien trobar incòmodes sense rentar-se les mans després d’haver remenat durant hores dins de cadàvers guardats per a estudis d’anatomia. La humanitat feia segles que havia baixat dels arbres.

Cinc-cents vuitanta i dos anys abans, els que havien aixecat la seva Universitat de Viena, que amb els anys acumularia nou Premis Nobel a les seves aules, devien ser gent neta. Tres-cents trenta-nou anys abans, el Miquel Àngel havia creat, amb les seves mans, les delicadeses de la Capella Sextina. Cent-quaranta set anys abans, a la cort del Rei Sol de França els artesans havien construït palaus i mobles refinats que no tenien taques. Tots aquests artesans devien ser gent neta. Sis-cents anys abans, els artistes de la Grècia clàssica no varen deixar taques de brutícia als seus monuments i estàtues. Feia anys que els cultes es rentaven les mans.

Al principi de tot, els sumeris havien inventat el sabó. De les cultures anteriors no en sabem res. Es possible que la sang de les seves víctimes que els hi untava les mans i els hi regalimava pels braços la esbaldissin bé amb l’aigua de rierols.

Un bon amic seu, Jacob Kolletschka, forense, es va fer un tall al dit  mentre practicava una autòpsia, y va morir en pocs dies amb símptomes idèntics als de les seves puèrperes. En Semmelweiss, impressionat per la similitud de símptomes mortals de les parteres i  del seu amic, aviat va constatar que els seus estudiants passaven, sense rentar-se les mans, de tocar cadàvers a explorar dones de part. Fins llavors, ningú havia relacionat el que ell va denominar “partícules cadavèriques ” amb la salut.Tornem als nostres estudiants bruts. Bruts de solemnitat. A l’any 1847 treballava a un hospital de Viena com obstetra un metge hongarés Ignaz Phillip Semmelweiss. Aquest va constatar que la mortalitat per les greus “febres puerperals” a una maternitat que era atesa exclusivament per llevadores era de només el 2%, mentre que al seu hospital, era del 13%.

El francès Louis Pasteur, (al qui, per cert, varen suspendre en matemàtiques d’estudiant), va descobrir que els processos de fermentació no es produïen per “generació espontània” sinó per gèrmens.

Més tard, l’alemany Hermann Koch va aïllar i va aconseguir cultivar gèrmens. El seu nom va unit al descobriment del bacil de la tuberculosi i al del vibrió del còlera. En aquest  punt de la història ja sabem que el microbis existeixen. Però encara va caldre esperar cinc anys més perquè el baró anglès Joseph Lister recomanés esbaldir les mans amb fenol  abans de tocar malalts.

Després de tot això, en Semmelweiss va dirigir als seus alumnes una frase que ha esdevingut famosa: “Per amor de Déu, renteu-vos les mans, i després esbaldiu-les amb clor” (llexiu) .

En lloc de publicar el seu descobriment a la pròxima Reunió Oficial de Medicina de Viena, va callar, per por al director de la clínica. Ja el devia conèixer bé. La gelosia i l’enveja exercien el seu poder malèfic en medicina llavors, tal com ho feien abans de llavors, i encara ho fan ara. Passa a totes les esferes del poder, però també del saber, humà. Malauradament, un company del Semmelweiss no es va poder estar d’escampar la notícia.

En Semmelweiss es va enfonsar psicològicament, no s’ha pogut esbrinar si per trastorn depressiu reactiu, o per un Alzheimer incipient. Els seus amics el varen internar a un institut mental on el varen tractar amb camisa de força i amb l’ús dels garrots guardats per la seva utilitat amansidora. Convertit en un parrac humà, es va fer un tall al dit, i a 44 anys va morir del mateix mal que les seves puèrperes vieneses i que el seu amic Kolletschka. Des de Londres en Lister publicà: “Sense el Dr. Semmelweiss, les meves troballes sobre desinfecció no tindrien cap valor”.El director va bloquejar tot-duna la carrera fulgurant de l’hongarès. Aviat els seus companys de Viena varen criticar-lo per ser estranger. Li va caldre tornar a Budapest. Allà va aplicar els seus coneixements a un hospital humil, i la mortalitat puerperal es va reduir a un 1%. El 1861 va publicar un llibre sobre el seus mètodes que els poders científics de llavors varen rebutjar.

El 1824 el baró i químic alemany Justus von Liebig, descobridor del procés de nutrició dels vegetals, va argüir que la salut d’una nació podia mesurar-se pel seu consum de sabó. Dos mil tres-cents anys abans els fenicis havien inventat el sabó. Per la llei del pèndol, a la II Guerra Mundial (1939-1945) disposant del bon efecte antiinfecciós (bacteriostàtic) de les sulfamides, els metges varen considerar al sabó com “poc efectiu contra els gèrmens, i nociu i irritant”.

El 1939 a l’alemany Dr. Domagk, se li va atorgar el premi Nobel per haver descobert les sulfamides. En una primera carta el savi acceptava el premi, però a una segona carta, redactada per les autoritats del règim dictatorial nacionalsocialista, “el rebutjava”. Entre les dates d’aquestes dues cartes, fou arrestat per la policia nazi. Va poder recollir el premi vuit anys després, una vegada acabada la II Guerra Mundial. Al començament del seu ús els metges no havien après encara que, tan efectives com resultaven les sulfamides preses per via oral, el seu ús, en pólvores o en crema, per via externa, provocaven al·lèrgia amb facilitat. Els americans tiraven a grapats pólvores de sulfamides dintre les ferides obertes dels seus soldats ferits al camp de batall.

Els lectors de major edat se’n deuen recordar d’haver emprat la crema “Pental”, amb sulfamides per evitar infeccions en petites ferides. Jo me’n recordo molt bé de les múltiples visites efectuades per dermatitis per contacte per sulfamides aplicades damunt de la pell. Avui el seu ús extern és prohibit, i el seu ús per via oral s’ha reduït força, perquè, comparats amb els dels antibiòtics, els seus efectes adversos són més importants. ¿Ho és el sabó, d’irritant i nociu? ¿N’hi ha de pells per les quals el sabó no resulta beneficiós?

Els sabons actuals són molt millors que els clàssics sabons fets de sosa i de greixos. En pells que no siguin delicades no en són de nocius ni d’irritants, i tots ells resulten idonis per la major part de les pells. Ara bé, un 30% de la humanitat sofreixen constitució atòpica. Aquests tenen la pell seca i sensible. A l’hivern, el fred asseca encara més aquestes pells.

Alguns d’aquests pacients, de setanta anys per amunt, acudeixen queixant-se de què noten picor a tot el cos. La tenen en un grau d’intensitat suficient per venir a consultar. Això només succeeix a l’hivern. Contesten, que sí que es dutxen cada dia. I també contesten que cada vegada que es dutxen utilitzen sabó. Fent-los preguntes concretes i observant detalls mínims de la seva pell aviat queda evident que són malalts atòpics, i molts d’ells, a més a més, sofreixen constitució psoriàtica encara que mai desenvoluparan una psoriasi.

L’única manera de suprimir-los la picor, és explicar-los que els hi cal eliminar el sabó de la dutxa. De moment queden com incrèduls de què ells puguin viure sense aquesta fins ara creguda com indispensable necessitat. Després d’haver-ho provat, constaten, sorpresos, que sense sabó, cap zona de la seva pell desprèn efluvis de persona bruta. És que és un goig, en una cambra de bany amb aigua calenta, calefacció, rajoles de valència, llum fluorescent abundant, usar els gels de bany que la indústria cosmètica moderna ha fabricat per agradar a aquells que els usen.

Però les persones amb pell sensible (atòpica/psoriàtica) cal que es busquin els plaers del ser viu en altres esferes que no siguin la d’ensabonar-se cada dia. En aquest aspecte, queden prohibits “tots” els sabons: els dits “sabons sense sabó” o detergents tensioactius, els comercialment denominats “sabons infantils”, o “sabons per atòpics”, els destinats a “pells delicades”, els “naturals de sosa”, “els bons, perquè són fets a casa” (!). Després d’aquesta dutxa diària sense sabó, cal que els pacients s’apliquin amb generositat una crema emol·lient.

Francesc Grimalt
Grimalt Dermatologia
www.grimalt.net

2017-11-07T16:39:37+00:00